#44 Sí als zoos, però no. No als zoos, però sí.

Coneixent els animals per estimar la natura

Que no s’inauguri mai més un zoo, però que no tanquin els que ja existeixen. Compartim l’experiència de dues famílies que ens mengem algunes contradiccions i anem al zoo, perquè creiem que és una experiència que obre preguntes a la infància. Arrel d’un story de l’Instagram del Dani, gravem un podcast pel Substack de l’Aïda, i també compartim un text fet a quatre mans amb, sobretot, dubtes i esperances.

El Zoo on anàvem de petits ja no exiteix

Els zoos no són com fa 100 anys, ni com fa 30. El zoo on anàvem de petits, amb l’orca Ulisses a la peixera, el Floquet de neu capturat a la selva i els dofins saltant per entretenir-nos, ja no existeix. I si ho pensem bé, tampoc existeix la nostra escola, ni el pediatra fumant a la consulta. El món ha canviat, i amb ell i amb ell també la perspectiva i la utilitat dels parcs zoològics. Ara tenen un enfocament més pedagògic i conservacionista que no pas d’entreteniment. Anar-hi avui amb els nostres fills té sentit si ens donem el temps per observar i permetre que ells mateixos es facin algunes preguntes sobre els animals que hi veuen, sobre com viuen i com interaccionen.

Per què alguns animals són al zoo? No és que l’alcaldessa anés a capturar un ós bru o un tigre de Sumatra per tenir-los tancats i fardar davant la ciutadania. En el nostre cas, va ser un ric excèntric qui va oferir la seva col·lecció d’animals capturats a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser així com es va inaugurar el Zoo Municipal el 1982, el dia de la Mercè. Molt abans que Jane Goodall comences a investigar els ximpanzés, abans que els biòlegs entenguessin com els animals es comuniquen sense que els sentim, abans que descobríssim tot el que tenim en comú amb ells. I durant tot aquest temps, els zoos i altres institucions han anat evolucionant.

Avui, els zoos són una eina per preservar i recuperar espècies en captivitat i per educar i conscienciar sobre la necessitat d’una millor relació entre humans i natura, perquè tots els animals puguin viure bé. Per exemple, a Barcelona hi ha animals que viuen els seus últims anys de la millor manera possible, després d’haver viscut vides difícils. Com el rinoceront Pedro o l’elefanta Yoyo, que eren els exemplars més vells de les seves espècies i que han mort en els darrers anys després de viure en circs i altres condicions deplorables. Potser la solució seria deixar-los en un terreny més ampli, on rebin les mateixes cures, però sense ser mostrats al públic? Però, segurament, també cal tenir en compte l’equilibri econòmic d’aquesta opció.

Mitjançant intercanvis i col·laboracions, els zoos duen a terme tasques de conservació que són essencials. Dos exemples concrets el projecte per restaurar el tritó del Montseny (al Zoo de Barcelona) i el programa de cura i reproducció dels óssos panda gegants, promogut pel govern xinès (al zoo de Viena).

Una eina per desvetllar l’amor a la natura

Per a les famílies que vivim a ciutat amb poc contacte directe amb la natura, pot ser una eina per despertar un impuls als infants. Potser ho recordes a la teva infantesa: la fascinació al veure, en directe, un elefant, un goril·la o una jirafa. És aquesta emoció, la fascinació, la que es converteix en una llavor poderosa: l’amor cap a la natura. Aquest amor, no sorgeix de les paraules o de l’intel·lecte, és impossible. Només es cultiva per l’experiència directa, l’observació, la impressió d’un animal que no coneixíem, o que potser només havíem vist en películes o contes. Recordem: No es pot estimar el que no s’ha conegut. Potser el zoo, amb totes les seves contradiccions, és una manera d’ensenyar als infants que no estem sols al planeta, que hi ha altres espècies que mereixen ser cuidades, que mereixen ser respectades, i, potser des d’aquest amor, és d’on podem imaginar i construir un futur amb un altre tipus de zoo, amb un altre tipus de relació amb la resta d’animals.

L’important, finalment, és no perdre mai la capacitat de meravellar-nos davant de la vida que ens envolta. Si el zoo ens pot regalar una mirada, que sigui una mirada curiosa, oberta i plena d’empatia. Però, si el zoo no ens convenç, que no sigui mai una excusa per deixar d’observar, d’aprendre i de respectar la natura. Una alternativa viable i accessible és l’observació urbana d’aus, o la visita d’espais preparats com els miradors dels deltes de l’Ebre i el Llobregat, o la Reserva Natural de Sebes, on és relativament fàcil observar ocells significatius.

La terra és nostra, però no només nostra. I mentre caminem per ella, hem de recordar que, en cada alenada, en cada arbre, en cada animal, hi ha una part de nosaltres mateixos. Quan mirem els ocells que volen per la ciutat o els animals que habiten els espais més salvatges, estem mirant una part de nosaltres, en tant que éssers vius en aquest planeta. La natura, al final, és un reflex del que som i del que podem arribar a ser.

En una visita a la casa general dels Salesians a Barcelona vaig fer una foto d’aquesta arca de Noè. Precisament el ric que va vendre el primer lot d’animals del Zoo de Barcelona, Lluís Martí Codolar, també va donar la seva finca als Salesians després de conèixer Juan Bosco.