#8 Els borratxos i els nens no menteixen

I tampoc pixen sempre on toca. Una anècdota de la paternitat i tres destacats de la setmana. I la il·lustració ara és original, que l'AI no és ecològica.

Sempre ens llevem molt d’hora. Diumenge, almenys, ho vam fer amb un propòsit: Anar a estrenar el nou parc del que tothom parla. No recordo el que vam esmorzar, jo havia anat a córrer quatre milles i quan vaig haver-me dutxat ho vam preparar junts; el crio em va ajudar a fer el cafè amb la meva flamant V60. Sobre les vuit baixàvem per la Rambla de Badal fent curses amb la molta gent que també estava entrenant. Li fa molta gràcia que la gent corri, i ell també en sap.

D’ençà que porto pantaló curt, si ell s’hi fixa, també es puja els camals per anar igual. Diumenge duiem la gorra tots dos. Iwales. Caminàvem-corríem de la mà amb equipatge mínim (dos volquers, tovalloletes i el bidonet d’aigua), perquè més tard la mamambtomàquet vindria al parc a unir-se a la gang.

En un banc de la Rambla un senyor sorprenentment abrigat tenia una ampolla de rom mig plena ens va interrompre:

-Qué buen padre. ¡Qué buen padre tienes!- Va dir el senyor, potser desorientat.

-Sí.- Va dir el meu fill de gairebé dos anys sense aturar-se, caminant decidit cap al nou parc del que havíem parlat.
Jo li vaig dir que gracias, i vaig mirar-lo amb el somriure de cortesia que faig a la gent quan ens miren o fan comentaris pel carrer. I de sobte vaig adonar-me que sí, que hi ha moltes coses que em fan ser un bon pare, i que potser no m’ho dic prou.

Primer, que vam anar al parc. El nou parc de Can Batlló és una fantasía. Està inacabat, perquè hi falten les ombres, papereres, una font i tal, però tot i així, funciona perfectament.

Hi ha propostes per a totes les edats (0-99, de debó). Amb els sorrals i els desnivells distribuint el pas d’un lloc a l’altre. Els megatobogans són impressionants, però no són el principal en un espai que te llits elàstics, gronxadors i propostes per jugar sols i en grup. La nota discordant, com sempre, són els mals usos.

Segon, el café fet amb la V60. I no per com és la cafetera, sino per què he triat fer-ho així. Fa temps que estic prenent cafè d’especialitat i guardo les càpsules pels dies que vaig apurat de temps o mandrós. Faig el cafè amb la moca, amb cafetera d’èmbol o amb decantador metàl·lic. Però darrerament he descobert que amb els dos darrers mètodes, que tenen un temps d’infusió i no es filtra el cafè, l’aigua calenta extreu, a més del gust i la cafeïna dels grans mòlts, una cosa que es diu cafestol, un tipus de diterpè. Els diterpens tenen una incidència negativa en el col·lesterol. Per això he triat fer servir la V60 amb filtre de paper, que es queda el cafestol, mantè el bon gust i, la veritat, queda una beguda molt més fina.

I finalment, les visions. he acabat de veure els 9 episodis de la segona temporada de Star Wars Visions. És una sèrie en què diferents estudis d’animació s’imaginen històries a l’univers d’Star Wars. Un jedi amagat en un planeta perdut, una nena que descobreix la seva connexió amb la Força, un grup de persones explotat per l’Imperi… Tot amb guions ben fets, senzills, amb unes quantes coreografies de sables làser molt cuidades i estils d’animació que m’han semblat pura fantasia. M’ha encantat per allò de la construcció tan detallada d’aquest univers llunyà que m’encanta.